el fil de la memòria

              El fil de la memòria

              Joan Oltra

             del 1o de desembre al 6 de febrer

                   La poètica dels objectes o coses trobades

La perenne poètica dels objectes, el seu poder intemporal d’evocar el passat personal, històric, col·lectiu.

El rastre d’allò que va quedar impregnat en el fragment d’una ruïna o en un objecte marcit, perdut, vingut de lluny.

La capacitat de desvetllar emocions i de despertar la imaginació quan, per uns moments, s’esborra la tènue ratlla que separa passat i futur, i retornen al present, sempre escàpol.

La possibilitat de donar-hi un nou sentit, de fer-los reviure, abans no recobrin la seva nimietat.

Tragó de Noguera o la seducció dels noms dels llocs

De nen em mirava un llibre de l’escola republicana. Sota les fotos en blanc i negre, i força deficients, hi havia anotats els noms de pobles, muntanyes, boscos i rius que em quedaven gravats a la memòria i em despertaven la curiositat, em delia per veure’ls. Van passar molts anys abans no vaig començar a voltar pel meu país.

Fa uns mesos, acompanyats per un amic, en Manel Mora, vam visitar les restes del poble de Tragó de Noguera, que ha quedat mig negat per l’embassament de Santa Anna.

Del poble, només en queden les ruïnes, fragments, testimonis callats d’allò que va ser, en les quals es reconeix el rastre del passat perdut per sempre.

El carrer on vaig viure o el Mataró de la meva infantesa

La desaparició de la gran illa de cases i fàbriques que constituïen el meu paisatge més proper fins als vint anys ha fet aflorar imatges del passat, records, vivències i moments compartits amb tots els que hi vam viure.

Tota l’illa de cases i fàbriques ha estat devorada per les excavadores: El Corte Inglés té interès d’instal·lar-hi un dels seus centres comercials, i això que Can Fábregas, una antiga farinera construïda l’any 1879, és un edifici d’arquitectura industrial catalogat i protegit.

Avui l’illa és un solar tancat i, mentre els plets són en mans dels jutjats, els blocs de les façanes deconstruïdes de la farinera, que cal conservar, dormen a la intempèrie esperant tornar a alçar-se.

Joan Oltra Cot, l’oncle que no vaig conèixer (1915-1939)

En sé tan poques coses, d’ell, que per explicar-ne res hauria de recórrer a la invenció i fer volar la imaginació a partir dels minsos retalls que em van llegar els meus pares. La seva, com tantes altres, va ser una història silenciada. Tot el que en queda són unes fotografies trobades en una capsa de galetes que la meva mare guardava. Mirant-les i remirant-les vaig acabar identificant-lo entre els seus companys. A la capsa de galetes també hi havia unes fotos de paisatges segurament fetes per ell, indrets que ens sobreviuen i que de seguida vaig fer meus, jo els reconeixia i m’hi reconeixia.

         Em van posar Joan en memòria seva.