La sutil mirada de Luis Plana capta la heterogeneidad de América en unas fotografías que contrastan dos ciudades americanas radicalmente dispares, pero con  una característica común: ser ciudades de “frontera”. Por un lado, Nueva York -en concreto, Manhattan- una isla “con forma de pez” (así la vio Walt Whitman), gran puerto de mar abierto al mundo, frontera de vanguardia de la literatura, del arte, de la ciencia, del comercio. Por otro lado, Flagstaff, ciudad ferroviaria y ganadera de la América profunda, nacida en la expansión de la frontera hacia el Oeste americano.

Las fotografías de Manhattan no nos muestran sus aceras y sus calles populosas ni su  rica y abigarrada mezcla humana, sino el sublime –y a la vez, arrogante- predominio de la belleza racional y geométrica del paisaje urbano sobre la belleza desordenada y orgánica de la naturaleza. Este predominio es obvio en fotografías centradas solamente en la arquitectura de la ciudad (la pureza lineal del Empire State, recortado en el cielo; los edificios anónimos de una calle vacía del East Side acharolada por la lluvia; el conjunto casi-escultórico de bloques de edificios del Distrito Financiero, con las Twin Towers todavía en pie); y también es evidente en fotografías en las que exquisitas obras de ingeniería o de arquitectura industrial aparecen en primer plano como marco del skyline urbano (la osamenta férrea del puente Queensborough y las ciclópeas chimeneas de la central eléctrica de Con Edison enmarcando los rascacielos Chrysler y el omnipresente Empire State; el puente de Brooklyn subrayando diagonalmente la punta sur de la isla de Manhattan, en la que destaca el edificio neogótico Woolworth). Pero donde el triunfo de lo urbano sobre la naturaleza es especialmente visible es en fotografías en las que Luis Plana utiliza la majestuosa belleza invernal de Central Park como escenografía de la audacia arquitectónica del skyline de Central Park West(la mole victoriana del Dakota; las siluetas difuminadas por la bruma de rascacielos Art-Decó -el Century el Majestic, El Dorado- y del neoclásico San Remo).

Las fotografías de Flagstaff –menos familiares al “ojo” europeo que las de Manhattan- reflejan  la imagen de “otra” América. Flagstaff es una pequeña ciudad del Estado de Arizona situada en una árida meseta cercana a un territorio originariamente poblado por indios Navajos. El nombre de flagstaff (término inglés que significa mástil) fue otorgado a la ciudad por los colonos bostonianos que en 1876 hicieron allí el primer asentamiento permanente y erigieron un mástil para izar la bandera de los Estados Unidos como celebración del centenario de esa nación. Durante la década siguiente la ciudad creció rápidamente debido a su estratégica ubicación en una de las vías ferroviarias con mayor tráfico de los Estados Unidos: el trayecto entre Chicago y Los Ángeles. Desde 1928 por Flagstaff discurre la Route 66, legendaria autopista federal que une Chicago y Los Angeles, principal itinerario de los emigrantes que iban al oeste en busca de trabajo y que dio título a una famosa canción de jazz (de la que Nat King Cole hizo una memorable versión). Debido a su proximidad al Gran Cañón del Colorado, Flagstaff se convirtió en una parada turística popular y en 1929 abrió su primer motel (el Motel Du Beau). Durante las últimas cinco décadas, la ciudad ha sufrido una lenta decadencia.

Con admirable perspicacia Luis Plana evoca en esta serie de fotografías la atmósfera de Flagstaff: la melancolía de ciudad ferroviaria y turística venida a menos; la desolación de un Wasteland urbano en el que se acumulan cadáveres de objetos desechados; la soledad de sus moteles y sus bares; la sensación de aislamiento, de transitoriedad, de estar de paso, que transmite la imagen “hopperiana” de una gasolinera situada en una carretera que lleva a la nada de la noche; la aridez lunar del paisaje. Y a la vez, las fotografías de Luis Plana descubren la singular belleza de este paisaje sórdido y escuálido, y lo transforman en un marco, cutremente elegante, de un road-movie.

Un comentario final. La figura humana apenas aparece en ambas series de fotografías (excepto en la inquietante imagen de una figura solitaria en el embarcadero del lago de  Central Park en un día brumoso, plomizo). Sin embargo, estas fotografías no transmiten una sensación de frialdad y vacío: en mi opinión, ello se debe a que las fotografías de Luis Plana tienen un movimiento interno (como el buen cine, al que él es tan aficionado) que evoca en el observador la vivencia subjetiva que él tenía en el preciso instante reflejado en la imagen, lo cual permite a quien las mira compartir su  experiencia y “entrar” en aquel instante.                                                                           .

JAIME NOS

 ———————————————————————————————————————————

 SI IR SIGNIFICARA LLEGAR

  Marcel del Castillo

DEL 17 DE GENER DEL 2013 AL 2 DE MARÇ DEL 2013

INAUGURACIÓ: dijous 17 de Gener del 2013

TRAJECTORIA VISUAL

  JORDI GARCIA

DEL 16 DE NOVEMBRE AL 12 DE GENER DEL 2013

Una mostra seleccionada que ens descobreix la seva trajectòria, des dels seus inicis autodidactes en els anys setanta fins a l’actualitat. Tot un recorregut pel camí de la fotografia, des de la primera fase en blanc i negre, passant per les seves imatges acolorides a mà, fins arribar als fotomuntatges de l’era digital.

Peanut Baby de Jordi Garcia

EL LLENGUATGE DE LA LLUM

Jordi Garcia és tot passió i creativitat, tot emoció i talent, tot meticulositat i tenacitat. Subtil però explícit, aquest polifacètic autor evoca els seus pensaments a través del llenguatge de la llum, que és la fotografia.

Als 13 anys, amb una clara inclinació cap a les arts plàstiques, va descobrir la fotografia quan un familiar li va regalar una petita càmera de plàstic Kodak Instamatic, aprenent que amb la càmera podia capturar instants del seu voltant en segons, més ràpid que amb el llapis o els pinzells, des de llavors no ha fet res més que expressar-se mitjançant la fotografia.

Observador incansable, Jordi Garcia porta trenta anys mirant, a través d’un visor, escenes d’allò més diverses en la recerca constant d’una imatge nova, persuasiva, que suggereixi, desperti, s’emocioni, atrapi, comuniqui, des del silenci de qui observa, un missatge directe i contundent que obligui a reaccionar. En les seves fotografies conceptuals, aflora una intenció provocadora, possiblement fruit de la seva actitud personal i la vinculació generacional amb els moviments “underground”.

En la seva obra, àmplia i molt variada, es descobreix el joc i el gaudi així com el rigor i la gran professionalitat d’aquest fotògraf autodidacta amb primerenca vocació que va aprendre devorant llibres de fotografia, “cremant” rotllos de pel · lícula i tirant-li moltes hores al laboratori , revelant i positivando personalment. En cadascuna de les imatges creades, Jordi Garcia té cura delicadament fins als més petits detalls tècnics i de llum, composició i enquadrament.

El seu estudi, reflex de la seva desbordant capacitat de treball, ha produït desenes de llibres i milers d’imatges. La seva constant evolució per diverses disciplines professionals fa difícil encasellar en un únic estil: és camaleònic i versàtil.

El seu treball no és lineal, possiblement per això potser segueixi sorprenent en el futur amb noves imatges d’alt nivell creatiu sense intenció de dotar de cap discurs a les seves obres, com ell mateix diu: “El pitjor que li pot passar a un fotògraf és que hagi d’explicar les seves fotos. “

De fet, aquesta mostra ofereix només una petitíssima part del cor d’aquest autor, amant de la seva ¨ companya¨, la Fotografia.

PatRiska PHOTOgrapher

———————————————————————————————————————————

¨ EL VOL DELS ÀNGELS ¨

MIKEL ARISTREGI

del 14 de Setembre al 10 de Novembre

¨I arribarà el dia en què els petits àngels es faran grans,

 aixecaran el vol i tocaran el cel¨

Muliena. EL VOL DELS ANGELS de Mikel Aristregi

el vol dels àngels

El 1992, el missioner basc dels Pares Blancs Ángel Olaran (Hernani, 1938) va rebre la proposta dels seus superiors d’abandonar Tanzània, on portava 20 anys treballant, i marxar a Etiòpia per construir una escola d’agricultura al poble de Wukro, al nord del país.

I va acceptar el repte.

El primer que van fer va ser crear un lloc on viure, i quan va estar acabat l’hi van dir Saint Mary.

Al cap de poc temps, van començar a rebre la visita d’un grapat de nens i nenes que vivien als voltants de la missió. Casi tots eren nens orfes o de mares malaltes, desnutrits, desesperats i famolencs que acudien a la recerca de menjar. Al principi van pensar que eren casos aïllats, problemes concrets que afectaven a persones concretes i que podrien solucionar de seguida. Però, aviat van ser famílies senceres les que s’amuntegaven a les portes d’entrada a la missió.

Havia corregut la veu.

I després en van arribar centenars; i després en van arribar milers…

Actualment Abba Melaku (literalment Pare Ángel, tal com és conegut a Etiòpia) supervisa l’atenció de més de 1.500 nens, nenes i adolescents orfes de Wukro, intentant garantir la cobertura dels seus drets fonamentals (alimentació, vestit, llar i escolarització). Per aconseguir-ho compta amb la col·laboració de nombroses organitzacions tant estatals com europees; una dependència perillosa de la que el missioner és conscient i per a la superació de la qual treballa en última instància.

Avui més que mai, els valors i objectius de l’església són molt qüestionats. Però ningú hauria de caure en l’error de sospitar de les motivacions i intencions del religiós pel fet només de ser-ho. Ángel Olaran és pare abans que mossèn, i prioritza tot allò referent a l’humà respecte del diví, el tangible a l’intangible, el primer al segon.

Totes les fotografies dels nens, nenes i joves que conformen aquesta exposició van ser realitzades a la missió de Saint Mary, Wukro (província de Tigray), al nord d’Etiòpia, el setembre del 2011 .

En col · laboració amb la Galeria fotogràfica il mondo i el fotògraf Mikel Aristregi es dedicarà un percentatge de les vendes destinat a Hernani Wukrorekin GKE-ONG, del qual el principal objectiu és sustentar els nens orfes de Wukro, encara que també ha participat en diferents projectes relacionats amb la canalització d’aigües torrencials, la reforestació o l’apicultura, entre d’altres.

Col·laboren:

———————————————————————————————————————————

BESTIARIO

 MARIANA ECHEVERRI

del 14 de Juny al 28 de Juliol

Inauguració: dijous 14 de Juny a les 20h

Birdfeeder

Bestiario es una serie fotográfica que explora el concepto del deseo en su estado más puro y emotivo y se presenta en las secciones Bestiario, Bestiario Backstage y el autorretrato Self-Devouring.

En esta serie lo animal es utilizado como símbolo de lo irracional y lo salvaje y entendido como parte de nuestra esencia; algunos personajes posan orgullosos y excitados por el atrevimiento de sus actos, otros son sorprendidos en el momento justo antes o después de un arrebato.

———————————————————————————————————————————

GITANOS DE LA PERONA (1980 – 1989)

d´Esteve Lucerón

INAUGURACIÓ: DIVENDRES, 4 DE MAIG A LES 20h

EXPOSICIÓ: DEL 5 DE MAIG FINS EL 9 DE JUNY

————————————————————————————————————————-

MARE NOSTRUM

d’Isa Albareda

del 15 de Març al 28 d´Abril

La Cabellera del Mar. Còpia original 75x90cms.

 Maria Dolors Carmona

PALMERES / NENÚFARS

MARIA DOLORS CARMONA

EXPOSICIÓ: del 26 de Gener al 10 de Març del 2012.

¨ La María Dolors refon la tradició i la modernitat,

la bellesa clàssica i l´espiritualitat amb la qual cosa en les seves

imatges cohabiten el tangible i l´eteri, l´intangible i el concret. ¨

                                                                                A. Molinero Cardenal