propera exposició

paisatgessensep.jpg

 

Paisatges sense Pàtria

Aquesta mostra magnífica de fotografies de Francesc Fàbregas em va suggerir de seguida aquest títol perquè pàtria és una paraula que ha anat perdent des del segle XX les seves connotacions de violència –guerres, imperis, conquestes‑ per quedar cenyida a les que Espriu suposava rere l’adjectivació prudent i exacta de petita pàtria, lligant aquest substantiu a l’amor i a la seguretat del refugi.

Aquest conjunt de fotografies articula, penso, una reflexió sobre l’amor i la bellesa. Són fotografies i, per tant, com molt bé expressa el nom amb que també s’han conegut sempre aquestes imatges –instantànies‑ , no tenen la missió de copsar els universals del model, com la pintura d’un rostre feta per Rembrandt o Freud, on res no és confiat a l’instant. Ni tan sols un jardí pintat per un artista impressionista es confia a un instant. Parlar d’impressió és només un eufemisme. L’eina, aquí, és una altra, perquè la seva missió és fer que l’espectador s’adoni que està situant-se en un inici cap a un lloc on haurà d’arribar sol. Rembrandt t’acompanyarà fins al final de la contemplació, que pot ser molt llarga. El fotògraf inaugura un camí de reflexió i deixa sol a l’espectador. Per això la contemplació sol ser més breu. Són instantànies.

Francesc Fàbregas ens deixa a uns llocs que podrien pertànyer al món abans d’haver-hi vida humana o bé quan n’hi haurà deixat d’haver. Els homes i dones podran haver-hi estat o no, podran tornar-hi o no. Però ara no hi són. I només una fotografia desmenteix això: la de l’entrada, la del far. En algun lloc algú ha fet que s’encengués i el manté encès. Res més lluny, doncs, de cap pàtria. Què ens salva, què ens dóna Francesc Fàbregas per resistir? La bellesa, que adquireix el seu sentit últim en aquestes fotografies . Fins i tot en la soledat hi pot haver la presència de l’amor a través d’una de les seves manifestacions més poderoses, precisament amb la que ens quedem sols començant el nostre propi itinerari: la de la bellesa. Hi entrem quan encara tenim companyia, la del far. A partir de llavors, l’exercici ja només pot ser sense pàtria, amb l’ajut de la raó dura i profunda del fotògraf: bellesa és amor.

Joan Margarit